Trobe a faltar moltes coses, no t'ho vaig a
negar. Mire arrere i recorde com era la meua vida quan tenia 20 anys i pensava
que, 12 anys després, tot anava a seguir de la mateixa manera. Vaig fer les
meues eleccions; hui, sóc conscient que en algunes d'elles em vaig equivocar.
Vaig errar en aquelles que a dia de hui més em dolen.
No sé en quin moment ni per què, et vas oblidar
de mi. Et vas oblidar sent jo encara molt xiqueta, mentre creixia i necessitava
el teu suport i el teu consol en els moments més tristos i durs que vaig patir.
Va haver-hi ocasions en les quals em vaig gitar a dormir, sentint-me sola i
enfonsada, sense tenir una mà amiga que m'ajudara a alleugerir les meues llàgrimes,
o almenys, no tenia la mà que anys arrere tantes vegades m'havia ajudat.
Vaig anar creixent, amb marques d'un passat que
seguisc necessitant oblidar. Vaig créixer sense el consol de qui era el meu
suport i la meua seguretat. Vaig seguir sense pensar, superant problemes i
aclaparaments, i en els moments tristos tancava els ulls per a no pensar que
t'havies oblidat de mi.
Mai ho vaig comprendre. No vaig comprendre que
pogueres estar mesos i mesos sense saber res de nosaltres. Dies i setmanes
sense ser capaç de preguntar-me si necessitava alguna cosa. Sempre pense que em vau exigir moltes coses i, volent o sense voler, em vau recriminar en
molts moments, les meues breus absències en el temps -molt breus-, però tu no
has sigut capaç de jutjar-te a tu, ni de jutjar perquè una persona té la
situació que té, i quines són les coses que t'han fet arribar ací.
Ara
m'atrevisc a dir que no és que el temps qui dóna respostes, el temps proporciona
explicacions, i amb elles es poden descriure les històries de cada un de
nosaltres, i dels altres, i predir qualsevol situació.