Recorde molts moments viscuts, d'èpoques passades, amb tantes i tantes persones, que no tinc prou lletres per redactar-ne totes les històries viscudes. Mire enrere i recorde moltes coses, bones, però, també dolentes. He seguit malgrat tot, caminant endavant. De tant en tant, m'escape del món amb la suau melodia de notes sumptuoses que sonen al fons de la meua habitació.
Els records són allò que m'envolten tots els dies. Em fan, moltes vegades, no poder mirar el futur. No veig l'horitzó però tampoc veig l'abans d'allò que haguera pogut ser i no fou. Resignada. Dubitativa, prenc rumb indeterminat cap el súmmum de l'enteniment. No l'he trobat, però, continue la lluita intensament.
No trobe les paraules tendres que justifiquen totes les històries viscudes. Ho intente, no em deixe portar per la penombra, però torne a mirar per la finestra, els lliris, el color de les flors, ja no les veig tan reflectants. Si els colors que hi veig s'estan fent foscos, com fosca és la nit sense lluna plena, això vol dir que estic perdent l'energia i la força per continuar esbrinant els secrets guardats al voltant del significat de la vida, de l'amor, de l'odi...He decidit prendre el vol, com aquell ocell sense rumb fix, prenc força i em dedique a la contemplació, del món, sense anàlisi, gaudint la vida i prou, perquè la recerca de la informació i de l'enteniment m'estan tornant boja. I la bogeria ha de ser l'últim esglaó al silenci etern.
El rumb indeterminat, dubitatiu és el rumb de la vida; d'un viatge on cada minut forma part de les experiències més quotidianes que el dia de demà miraràs amb enyorança. El viatge a Ítaca comença un dia qualsevol i amb cadascuna de les pases donades es converteix sense donarte conter en el viatge de la teua vida.
ResponEliminaBon voyage.