Hui, atapeïda amb una manta i asseguda en el meu llitet, intente no dormir sense esbrinar d'on prové el meu sentiment de soledat. Intente, una vegada més, comprendre el comportament d'aquelles persones que he estimat.
Sé que no sóc perfecta. Reconec que no dispose de totes aquelles paraules correctes i adequades que hauria d'expressar en cada moment. Però, si no tinc coneixement d'aquells assumptes en els quals he obrat malament, no puc resoldre'ls, o en conseqüència, demanar disculpes a qui li les haja de demanar.
Trobe a faltar la complicitat dels amics que només mirant-se els ulls saben com ens podem sentir. Comence a veure la gent molt centrada en si mateix. Trobe a faltar la mà amiga que et faça alleugerir les llagrimetes que no podem ocultar en moments de por, inseguretat, dificultats i mancances. I, potser, no em trobe a mi i em sent perduda. No obstant, capficada, a veure més importants les coses dolentes que passen al meu voltant que aquelles que en són bones. Açò és un error que ha esdevingut en hàbit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada