Al teu costat

I ell era qui dormia al teu costat,
qui t'acariciava els llavis fins fer-te tremolar.

Somiava amb tu un món espectacular,
i dormia tranquil si et tenia entre les seues mans.

Plorava quan tu ploraves, reia si tu també ho feies,
et curava les penes amb tres paraules senzilles.

Desitjava no despertar del somni al teu costat,
era feliç i ho prodigava, era feliç i no ho amagava.

La vida el va fer tornar-se boig,
i a tu enfilar-te en un malson.

Diuen que continua sent el mateix que ahir,
tu ja no el pots veure però és ahí.

Triava la batalla i la negror,
i plorava per l'errada i l'elecció.

Avui continua endavant sense pensar en el passat,
sols en silenci et mira recordant tantes nits al teu costat.

De soledat i altres mancances

Hui, atapeïda amb una manta i asseguda en el meu llitet, intente no dormir sense esbrinar d'on prové el meu sentiment de soledat. Intente, una vegada més, comprendre el comportament d'aquelles persones que he estimat.

Sé que no sóc perfecta. Reconec que no dispose de totes aquelles paraules correctes i adequades que hauria d'expressar en cada moment. Però, si no tinc coneixement d'aquells assumptes en els quals he obrat malament, no puc resoldre'ls, o en conseqüència, demanar disculpes a qui li les haja de demanar.

Trobe a faltar la complicitat dels amics que només mirant-se els ulls saben com ens podem sentir. Comence a veure la gent molt centrada en si mateix. Trobe a faltar la mà amiga que et faça alleugerir les llagrimetes que no podem ocultar en moments de por, inseguretat, dificultats i mancances. I, potser, no em trobe a mi i em sent perduda. No obstant, capficada, a veure més importants les coses dolentes que passen al meu voltant que aquelles que en són bones. Açò és un error que ha esdevingut en hàbit.

Prioritats en temps de crisi

Hui m'abellia escriure sobre les prioritats del nou govern de Gandia, en mans del PP. Les heu vistes ja? Jo sí. Els he vist fer de tot, sense trellat, però la creació de treball no s'observa per cap lloc. On és el famós "ahora empleo"? Allò de crear feina sembla ser que no era de les seus principals prioritats. Mentrestant, van fent espectacles, i tot siga dit, bestieses, així la gent s'adorm un poc i s'oblida dels problemes reals que patim.

Els populars van assumir el govern de Gandia sense saber com anaven a gestionar un Ajuntament que segons afirmaven estava en números rojos. Ara el PP ens està demostrant que tenen diners per al què els dóna la gana, i sent fidels a eixa manera de governar que caracteritza molts dels seus ajuntaments, les arrels dictatorials no les acaben de soltar. Fan i desfan sense consultar ni els veïns ni els comerciants, com ha passat ara amb la plaça del Rei Jaume I, que varen avisar la gent 48 hores abans de les obres previstes per a la mateixa plaça. Quina necessitat hi havia de malgastar una subvenció tornant a obrar un espai que estava en perfectes condicions? En contra del que diu el portaveu del govern popular, la subvenció s'haguera pogut invertir en una altre projecte, de trellat i de necessitat immediata.

Aquestes són algunes de les prioritats del govern el PP: rehabilitació d'espais en bones condicions ( la plaça de l'Ajuntament i, ara, la dels colomets, destrossant al mateix temps, arbres amb un gran valor ecològic), camps de golf que donen treball a deu persones i poc més, i a sobre, no funcionen per reactivar l'economia. Abandonament del projecte INNOVA amb la quantitat de llocs de treball que s'hagueren pogut crear, si l'espai s'haguera reajustat econòmicament a la situació actual. Supose que invertir en cultura no és allò que els agrada; ja ho hem vist pel que fa a les retallades en matèria educativa dels seus caps de València, no siga cosa que si els populars inverteixen en educació i cultura, la gent comence a saber massa i deixen de votar-los.

Observe moltes coses que, per a aquests vividors de la política, no tenen importància, però, per al BLOC i la Coalició Compromís, sí que en tenen. Estic parlant de les beques dels menjadors escolars, per exemple, que tot i que les incrementen via ajuntament, si mirem la quantitat de beques a atorgar, continuen sent ridícules per cobrir la demanda social. I si no hi ha diners per als menjadors és perquè el seu partit a València està castigant la classe humil i treballadora, mentre tota aquesta colla de personatges només pensen a jugar a golf.

El nombre d'aturats a Gandia continua augmentant. Ens diuen que no hi ha diners, però decideixen fer un xiringuito al port, concerts (amb els quals s'han perdut diners), camps de golf, i "reobres" innecessàries. Això sí, no s'abaixaran el sou, com cal, i continuaran posant-se assessors. Mentrestant, els proveïdors continuen sense poder cobrar. Jutgen vostés, i després quan algú es queixe de la situació que patim, que analitze quina classe de persones en general, controlen la societat en la qual vivim, i entendran per què no podem eixir d'aquesta fotuda crisi.

Vosaltres sou el nostre Compromís! Gràcies!

Joan Baldoví, que encapçalava la llista de la coalició Compromís-Equo per la circumscripció de València, serà diputat al Congrés de Madrid. Moltes persones no s'assabentaran de la importància que té la notícia, però tots aquells simpatitzants i militants del valencianisme, totes aquelles persones que impulsaren l'antiga Unitat del Poble Valencià durant els anys huitanta i noranta han pogut, finalment, celebrar un fet històric per al nostre projecte polític.

Gandia ens ha reconegut la tasca que hem estat fent i ens ha donat 2410 vots. La Safor-Valldigna en general, ens ha donat el suport necessari per sumar Compromís, i anar a Madrid. Crec que no tenim prou paraules per agrair la confiança dipositada en nosaltres.

Anem a seguir treballant, des del progrés, des del valencianisme, l’ecologisme...a cada poble i a cada ciutat; amb l’ajuda dels nostres diputats a les Corts Valencians i, ara, amb la veu i la força de Joan Baldoví al Congrés. Seguirem cridant ben fort fins que ja no ens quede veu –com la cançó de Pau Alabajos- que s’ha de fer tot el possible per eixir d’aquesta crisi, per crear treball, per continuant tenint i mantenint els drets socials.

Volia recordar que si la llei electoral fóra justa i igual per a tots, Compromís haguera obtingut 2 diputats, el PP no haguera tret majoria absoluta i altres partits polítics tindrien també, per exemple, representació a Madrid. Per tant, anem a continuar demanant una reforma de la llei electoral vigent, on cada vot valga el mateix en tots els llocs, perquè això sí seria viure en un País democràtic.

Volia donar-vos les gràcies d'es d'ací, per haver-nos ajudat a fer història. Gràcies a tots els interventors i interventores, apoderades i apoderats que heu sigut garantia de democràcia. Gràcies als qui amb la vostra veu heu aconseguit sumar el compromís dels companys i amics. Gràcies a tots i totes que d'alguna manera o altra heu col·laborat i heu sigut veu activa. Gràcies per haver transmés i compartit el vostre compromís. Vosaltres sou el nostre Compromís. Tenim quatre anys a Madrid per davant per a continuar fent camí junts. Moltes gràcies!

Onze segons per poder anar a Madrid!

Laura Morant Peiró. BLOC JOVE i Coalició Compromís Gandia.

Com molt bé va dir la diputada Mònica Oltra en l’acte central de campanya de Compromís: "onze segons és el que el que costa dipositar la papereta de compromís dins del sobre". Eixos sobres que ens donaran veu a Madrid per cridar ben fort que volem recuperar la política per al poble, que estem farts de polítics corruptes i mentiders que s’han fet rics a costa de les nostres butxaques.

És necessari portar veus progressistes, verdes i honrades a Madrid: per exigir la pluralitat democràtica al Congrés. Per una democràcia que no excloga ningú, com han fet ara, amb una reforma electoral amb què ens han obligat a recollir avals per poder-nos presentar a les eleccions i, malauradament, altres formacions no han pogut presentar-se.

Em comentava una companya que no tenia ganes de votar perquè ja se sabia qui anava a guanyar. Ací qui ha de guanyar som els ciutadans. Necessitem eixes veus valencianes per poder dir als dos grans partits que la política ha d’estar en mans responsables i no en els bancs. I, dir-los, que no han sabut gestionar la crisi, i han aconseguit que la gent més humil estiga pagant els errors d’uns polítics que viuen mirant els seus interessos i no els interessos dels ciutadans.

Necessitem polítics que prioritzen allò que de veritat importa: la sanitat, l’educació, les ajudes a la gent gran (aplicació de la llei de dependència), la creació de treball, així com les ajudes a la mitjana i xicoteta empresa i els autònoms.

Des de Compromís i amb la força de Joan Baldoví com a candidat al Congrés, volem defendre el nostre territori, les energies renovables, l'agricultura valenciana i els sistemes de producció. Hem de dignificar les pensions. I, com no, alleugerir la pressió fiscal sobre les persones corrents, defendrem una fiscalitat justa i solidària on tots col·laborem en funció dels nostres ingressos.

Treballarem per la retirada de la reforma laboral. Per aprovar la jornada laboral de 35 hores. Per recuperar l'edat de la jubilació generalitzada als 65 anys i dels 35 anys de cotització per accedir al 100% de la base de cotització. Defendrem els serveis públics com a lluita per la igualtat i la justícia social i, a més, el lliurament de la vivenda com a cancel·lació de la hipoteca quan no es puga pagar.

Volem, mantindre l'ocupació. La majoria dels partits parlen de crear ocupació. Nosaltres, a més de voler crear-ne, parlem de com mantindre els llocs de treball existents.

Per tot açò i moltes més coses, el 20 de novembre hem d'aconseguir que la veu valenciana i renovadora de Compromís-Equo s’escolte al Congrés i al Senat. Està en les vostres mans.

Tria Compromís-Equo: som com tu!

Hui m'he alçat del llit pensant que entre tots decidíem canviar el panorama polític actual. He somiat que els ciutadans, cansats i decebuts dels enganys dels governs del PP i del PSOE, decidien votar altres opcions per donar una lliçó als dos grans partits. Els populars i els socialistes fa massa anys que s'alternen al capdavant de les institucions governant sense escoltar els ciutadans, i són, en bona mesura, els responsables d'una crisi que castiga la gent humil i treballadora. Una crisi provocada pels bancs i pels especuladors, però que ha tingut el silenci còmplice de les dos formacions majoritàries.

Crec que populars i socialistes són també responsables de la situació actual perquè han estat incapaços de treballar conjuntament des dels respectius territoris on governen, a l'hora de crear llocs de treball o tractar d'impulsar nous estímuls d’injecció econòmica, com potenciar el comerç tradicional, l'agricultura o les energies renovables, amb els quals haguérem pogut tractar de superar la crisi econòmica en què ens trobem.

Quina classe de persones són eixes que es dediquen a la política, cobren 4.000 euros al mes de les nostres butxaques i no fan res per ajudar les persones que perden la casa o la faena? Molt sovint són uns incompetents que viuen a costa d'enganyar els ciutadans!

Com és possible que actualment els partits minoritaris estiguen sent objecte de censura en els mitjans de comunicació? Com és el cas de Canal 9, però també a TVE amb un debat en què només participen Rajoy i Rubalcaba. No interessa que els votants coneguen les nostres propostes perquè la Coalició Compromís és una amenaça per al model bipartidista actual.

Els ciutadans disposem d'alternatives diferents al PP, un partit que amb les seues polítiques fan més gran la diferència que separa rics i pobres, i a un PSOE que molt sovint es comporta exactament com ho fan els populars.

A Compromís-Equo, la coalició que encapçala el BLOC, no trobareu persones amb causes judicials per casos de corrupció. Som persones amb conviccions i tenim les mans netes. La solidaritat, la igualtat en la pluralitat, la sostenibilitat i el foment de la participació democràtica són els principis que guien la nostra iniciativa política.

Des del Congrés dels Diputats, a Madrid, defensarem que aquelles persones que no puguen fer front a una hipoteca i perden el pis no hagen de continuar pagant cap quantitat al banc. Tampoc no volem retallades en salut ni en educació. Compromís-Equo està al servei dels ciutadans valencians i amb el vostre suport aconseguirem representació a Madrid.

El 20 de novembre vota Compromís-Equo perquè els valencians ens hem de fer sentir!

Valencians de boqueta per al 9 d'Octubre!

Acabe de llegir que l'Ajuntament de Gandia és una Administració que fomenta l'ús del valencià. No he pogut parar de riure. Crec recordar que l'actual regidor de Comerç i Promoció econòmica del partit popular de Gandia, la primera cosa que va dir després de passejar-se pel que seria el seu lloc de feina, va ser: -"Conmigo no tendréis problemas, todo en castellano y punto!". Massa poca memòria té esta gent del PP quan es permeten el luxe de parlar de coses que saben que no són certes, perquè per a ells, que el valencià siga també una llengua oficial és tot un problema.

Hi ha coses que perdoneu-me que us diga són molt indignants. Ací hi ha regidors cobrant sous desorbitats, pel simple fet de manipular i mentir la gent. Sols hem d'analitzar la promesa de Torró pel que fa a la creació de treball. Supose que quan parlava de crear treball es referia al fet que aniria donant alguna que altra recompensa remunerada traduïda en treball, als seus coneguts i simpatitzants.

Mentre a Gandia el PP va fent i desfent com els dóna la gana sense un rumb massa coherent i, a més, volent-nos fer creure que un programa electoral escrit per gent amb interessos moltes vegades dubtosos, els legitima per fer més d'una barbaritat; A València, capital de la seua Comunitat de taronges abandonades, es decideix retallar en matèria educativa i sanitària. Es decideix abandonar el comerç tradicional valencià i els nostres camps, la nostra agricultura valenciana, el nostre patrimoni natural entre mil burrades més. Esta és la seua Comunitat, de la qual proclamen sentir-se tan orgullosos cada 9 d'Octubre. La de la privatització i afavorir els rics, la de rebutjar els 109 milions d'euros que haguera suposat recuperar l'Impost sobre Patrimoni. Crec que podreu comprendre que un partit polític com el que jo represente, dins d'una coalició com és Compromís amb gent molt implicada per la defensa dels drets del poble valencià, no pot combregar amb estos postulats i estos polítics que han fet malbé el nostre territori.

Des del BLOC i la coalició Compromís creguem que un altre model de territori més just amb polítics que cuiden el lloc on viuen i que decidisquen invertir en moltes més coses de trellat que la Fórmula 1, sí és possible!

Som una de les poblacions amb més atur, més endeutament i més fracàs escolar de l'Estat Espanyol. El PP Ha fet que se'ns conega a Europa com un territori de corruptes, on els col·legis cauen a trossos i, a més, has d'estar 5 hores a la sala d'urgències dels hospitals perquè t'atenguen com cal. Jo permeteu que us diga que sí que tinc vergonya de l'herència que ens van a deixar...

Algú pensava que el PP de Torró anava a ser diferent de l'heretat per Fabra? Però si s'han copiat fins i tot l'acte cívic de València del 9 d'Octubre! Podrien haver posat un poc d'imaginació i haver fet alguna cosa que fera que Gandia es coneguera per la seua originalitat i singularitat. Però, supose que per a ells l'acte cívic del dia dels valencians no mereix tanta implicació.

Ja poden dormir el poble amb bous, concerts i altres espectacles, que encara som molts els que sabem realment com se les gasten, i per descomptat, anem a continuar lluitant per canviar eixa herència tan obscura que estan deixant a les generacions futures.

Cafés d'intencions

Diuen que prendre un bon café en un moment determinat, pot obrir-te les portes de molts llocs. Si, a més, eixe café va acompanyat de bones paraules i diverses intencions seguides, i d'un altre café darrere d'un altre café, el vincle de simpatia (moltes vegades fingida) amb el company de la vetlada, et pot garantir certs beneficis que altres companys no tindran perquè van preferir prendre's un té a casa.

Té padrins i rebràs. El sistema democràtic actual comporta la possibilitat d'utilitzar les ferramentes personals de manipulació o astúcia per poder estar en un lloc o en un altre.

Hi ha treballs, actuals, per als quals allò que s'hauria de valorar és el currículum personal de cadascú; per la dificultat que comporta la tasca i pels coneixements, habilitats, o moltes vegades, principis requerits. No funciona així actualment. La gent té el costum de dir: "arrimat a bon arbre"!

Quan els sistemes actuals no funcionen, ens passem el dia penedint-nos i plorant. Però, és que hem deixat que gent poc capacitada en certs assumptes tinga en les seues mans la possibilitat de controlar i canviar l'esdevenir de les coses.

Haurem d'assabentar-nos bé de les capacitats reals de funcionament coherent i adequat del que disposen algunes persones abans de continuar fent-nos cafés. Una altra cosa que a mi em fa por, són aquelles persones l'única missió per la qual es mouen és per interés propi. Hi ha certs mons, com el sanitari, l'educatiu o fins i tot, el polític, on s'hauria de tenir en compte que són mons al servei de les persones. L'afany de protagonisme, de tenir poder en estos entorns, en els quals es requereix una sensibilitat especial, no tenen gens de cabuda.

Certes persones, quan apleguen a tindre el "comandament" de certs llocs, per fluix que siga eixe poder adquirit, després de fer les empastades oportunes, decideixen abandonar-lo de la mateixa manera que l'han agafat; amb enganys i mentingales, i amb el conseqüent que aquells que es queden han d'arreplegar el fem que deixen.

Trieu bé els cafés, sobretot els que teniu el poder per triar-los quan són els altres els qui vos els paguen, que el sentit comú i la responsabilitat haurien de prevaldre per damunt de tot.

Sí al valencià i sí al Correllengua!

No és que no ho sabera, però cada volta el PP es destapa més, tot i el seu intent d'enganyar-nos, volent erigir-se en defensor del "valenciano". Volen fer-nos creure, demagògicament, que només ells són els qui representen l'essència del valencianisme! I no són sinó una gent que manipula i que, a base de mentides, trampes i martingales, vol acabar amb la nostra llengua. Magnífiques paraules de Josep Lluís Bausset, les d'abans exposades, que em serveixen per començar la redacció d'aquest article.

L'actual regidor de Cultura a l'Ajuntament de Gandia s'encarregava la setmana passada d'enviar una nota de premsa als organitzadors del Correllengua, on els instava a no tornar a utilitzar l'escut de la Ciutat Ducal en els cartells d'aquest acte, perquè, afegia, gran part de la població no el compartia i sentia ferida la seua sensibilitat, posat que presentava una accentuada ideologia política. Allò que possiblement la gent no sap és que el PP havia donat la seua paraula a la Fundació Casal Jaume I perquè pogueren utilitzar l'escut de la ciutat, ja que el mateix l'Ajunatment havia manifestat la seua intenció de col•laborar en aquest acte. Ah, la nota de premsa com era d'esperar anava escrita en castellà.

Estic recordant allò que el Correllengua té una marcada ideologia política. On està la política en un acte que aquest any commemorava els 100 anys del naixement d'Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner, escriptors valencians? Possiblement és que el PP no ha volgut mai ni llegir una rondalla d'Enric Valor ni assabentar-se de qui era Sanchis Guarner. I si no fan ni una cosa ni l'altra, és perquè els importa molt poc la llengua dels pobles on governen. Són, ells, des del PP, els qui han fet d'un tema lingüístic i cultural un tema de confrontació política. Ací, jo sols veig dos tipus de gent: aquells que lluitem dia a dia pel reconeixement oficial de la nostra llengua, els que vivim i parlem en valencià i, a més, convivim amb l'actual bilingüisme trampós, i els qui viuen condemnant contínuament eixe valencià al més ridícul caràcter folklòric. No és tracta de una qüestió política, és una elecció lingüística i cultural, defendre la cultura que tenim o fer com molts dirigents populars i avergonyir-se d'escolaritzar els seus fills en línia en valencià.

La meua festa és el Correllengua, per contribuir a mantindre viva la flama d'una llengua que ens volen aniquilar. La festa del PP, sabeu quina és? És aquella que només celebren una vegada a l'any cada 9 d'Octubre per a poder satisfer el poble valencià. És aquella que els fa escolaritzar els seus fills en línia en castellà i, a més, impedir els altres que estudiem en valencià. Per a ells el valencià és una llengua de poble, abandonada, que no mereix ni ser estudiada ni fomentada. És la festa que els fa retirar subvencions a les traduccions en valencià, no complir la llei sobre ús del valencià als mitjans de comunicació, retirar el requisit lingüístic als funcionaris, quan ells són els primers que obliguen a aprendre espanyol a metges anglesos. Aquella festa que els fa no llegir llibres en valencià, ni escoltar música en valencià. La seua és eixa festa que fa que un Ajuntament com Gandia escriga notes de premsa i comunicats oficials en un valencià tan mal escrit, que no sabem si ho fan per riure's de la gent que realment ens estimem la nostra llengua, o perquè no saben ni obrir un diccionari de valencià.

Donar suport al Correllengua no és una elecció política, és una elecció cultural, i la cultura és allò que hauria de tindre més d'un dirigent popular, però cultura de la bona i, a més, en valencià.

El bipartit o el "tu més"

Gandia ha estat els darrers quatre anys governada per una coalició de dreta anomenada PSOE-Plataforma. Entre altres coses estos polítics s'han passat quatre anys utilitzant tots els mitjans de comunicació públics (des de periòdics, a pàgines webs, butlletins informatius, passant pel control mediàtic de Gandia TV, que pagàvem tots els ciutadans) per fer-se propaganda pròpia i exclusiva, i impedint contínuament que estos mitjans de comunicació parlaren dels partits de l'oposició. Ells pensaven que, mentint la gent i manipulant la informació, aconseguirien no perdre el seu govern a Gandia, però l'estratègia no els va eixir gens bé, i el resultat fou una majoria absoluta del PP a les eleccions de maig.

I què fa una majoria de dreta en qualsevol Ajuntament, i més encara una majoria del PP? Doncs, fer allò que els dóna la gana. Si el PSOE replica, ara el PP els contesta que pitjor van fer els altres mentre governaven, i que vagen a les hemeroteques, que està tot escrit.

Com es veia vindre, el PP ha estat utilitzant els mitjans de comunicació públics per fer-se propaganda. Ara bé, el PSOE no pot parlar perquè de manipulació informativa a Gandia en saben molt. No obstant, ja estan ensinistrant nova gent al món de la política perquè puga criticar al PP les mateixes misèries que el seu partit va estar fent els darrers 4 anys: "control dels mitjans de comunicació que depenien del consistori gandià".

El senyor regidor de joventut Víctor Soler -en resposta a la nota de premsa del PSOE criticant el PP pel que fa a l'ús dels mitjans de comunicació com és el Facebook, a través del qual s'està lloant contínuament les accions del nou govern popular-, va dir que el PSOE no podia criticar perquè els socialistes havien estat fent, en poques paraules, les mateixes coses quan van governar. Vaja la meua sorpresa! I jo que em pensava que el senyor Soler venia d'unes generacions més implicades amb la societat, ara pareix que fer com fan no és pecat. Fins a quan estes guerres entre socialistes i populars per veure qui són més patètics i més interessats?

Quan veurem un partit polític que governa per a tota la ciutadania i no només pels seus votants? Gandia té uns 90.000 habitants i molts d'ells no han votat o estan indignats. Jo no he votat el PP, però tinc dret a la informació objectiva i, després, sóc lliure d'opinar i traure conclusions; els polítics quan governen no tenen perquè traure-les per mi.

Quatre anys criticant les manipulacions periodístiques del PSOE des de l'oposició, i ara el PP entra a governar fent el mateix. Quanta hipocresia hi ha al món! Sort que encara som molts els qui pensem que tant els populars com els socialistes haurien de desaparèixer del mapa polític, que ja ho han tingut bé. Entre uns i altres i fent com qui no veu, som un País Valencià i un Estat endeutant fins a dalt, i des del PP continuen lluitant per dormir, manipular i enganyar la gent. Perquè estic segura que el dia que els ciutadans se n'adonen de les bestieses que fan, eixe dia el jugar amb els nostres diners i jugar amb les nostres esperances s'haurà acabat, i deixaran de viure a costa de mentir els ciutadans. És obvi que cada vegada hi ha més gent a la qual la Fórmula 1, els camps de golf i els viatges a Roma del PSOE no els fan oblidar que els polítics del bipartidisme són uns interessats.

Una mirada és més important que cent paraules

De l'enuig fastigós a les desaforades maneres que tenen alguns de mirar indirectament els ulls. Les situacions complexes no són fàcils de descriure. Més aviat podríem dir-ne que, tota resposta agredolça o reacció d'una persona, és fruit d'una cadena successiva de fets i històries, que deriven en unes pautes de comportament per part dels altres que un les hi pot considerar no gens afortunades ni adequades.

Volia aconseguir posar pau, amb ell. No ho vaig poder fer. Avui pague una espècie de preu: el preu del menyspreu i la rancor. Diuen que una mirada ho diu tot. A mi les paraules no em calen, els gestos i les mirades m'ho han dit tot. Allò que realment em turmenta és que les seues mirades desafiants, em punxen més que mil agulles foradant la meua pell.

He deixat passar eixe tren. El tren dels malentesos i l'odi, el de l'amistat i el de l'afecte. Hi ha esforços que no paguen la pena quan veus que les bones intencions no apleguen a bon lloc.

Però molt a sovint em giraré i el miraré, però, faré com que no el veig. Per si de cas un dia torne a veure color i alegria acompanyant les seues mirades quan em veu passar per algun lloc on ell també hi és.

Hui mire endavant

Quan era menuda vaig crear tot un món de principis al meu voltant que jo havia de complir sense saber ben bé per què ho feia, solament amb el pas del temps vaig anar entenent o almenys assimilant que, la meua perspectiva de la vida, consistia a pensar que havíem d'obrar i actuar bé, perquè era el paper que ens pertocava.

Més endavant quan ja tenia més de 8 o 9 anys, vaig decidir que faria les coses amb els altres de la mateixa manera que jo haguera volgut que ells les feren amb mi, i el més important: sense esperar res a canvi... Pensava que la gent m'estimaria per quantes més coses fera, pensava que si era humil i em mantenia allunyada de les disputes i afirmava positivament tot el que feien els meus companys o amics, em voldrien d'alguna manera més encara. Vaig cedir moltes vegades a moltes coses per estalviar-me problemes, i no donar-ne tampoc; vaig callar coses perquè pensava que no pagava la pena debatre-les i, a més que, a mi, allò que més m'importava era gaudir del dia a dia amb la meua gent. Massa rosa he volgut veure sempre la vida. Però, pense que voler o intentar fer-la bonica és una opció més de les moltes que tenim.

He crescut en un ambient on crec que hi havia una manca important d'afecte, no perquè els meus pares no me'l donaren, més bé, perquè no sabien com donar-me'l, i tampoc m'entenien, no entenien els anàlisis existencialistes que solia fer cada dia i cada nit.

Quan tenia 15 anys vaig conéixer una persona meravellosa que em va acompanyar en el meu camí des dels 18 fins els 23 anys. Em va acollir en sa casa amb els seus pares i els seus germans, d'una manera que a dia d'avui no he pogut oblidar. Durant els quasi 6 anys que va durar la relació vaig tindre una segon família. Vaig trobar la seguretat i l'afecte que probablement en el meu entorn d'amics i familiars no tenia. Vaig tindre nous amics, em sentia part d'una cosa important, tenia un grup d'amics i un nóvio que m'estimava. La meua millor amiga va decidir per algun motiu que encara desconec, allunyar-se del meu entorn i fer una vida apartada en companyia de la seua parella. Però, jo ja començava a tindre un nou món, tot era meravellós i jo una xiqueta que arropada per tanta bona gent creixia feliç en "German's House".

La meua inquietud per analitzar-ho tot no es va aturar mai. Per a mi, tot i que jo callava, intentava buscar les respostes a molts dels comportaments o actituds que la gent anava tenint al meu voltant. No entenia moltes coses de com funcionava la vida, i no comprenia per què els dolents guanyaven i els bons no. Possiblement tot això, i la cerca de motius que justificaren el funcionament del món, augmentaven els meus nervis de tal manera que, sense voler i sense saber per què, el juny de 1999 la paralització nerviosa que havia tingut uns anys abans (una inflamació de tota la ramificació nerviosa del meu costat esquerre, que em va provocar estar molts de temps sense notar una de les dues cames i sense notar una part de la cara, i tanmateix no poder fer una vida normal) continuava punxant i es va despertar de sobte. Amb el temps, i una vegada recuperada la sensibilitat física, la inflamació va reparéixer i va anar fent el seu camí.

Més o menys 5 anys després de l'any 1999, Germán i jo, agafàvem camins diferents. Va ser ell, per diversos factors, qui decidia trencar una relació que no anava bé, i jo no vaig poder suportar quedar-me "soles" al món, i haver de començar de nou. No sé si aquest fet va empitjorar la meua molèstia o alteració física i nerviosa, però, sempre pensaré que no em va beneficiar.

Han passat 11 anys. Jo hui continue lluitant per estar millor. No sé ben bé dir-vos contra què lluite i perquè aquest dolor no se n'acaba d'anar mai. Porte una vida normal però eixe dolor continua recordant-me que de tant en tant que m'he de cuidar. Moltes vegades pense que la meua manera d'actuar amb el món, és perquè crec, ingènuament, que aplegarà el dia que eixe ben fer que m'he proposat serà el que farà que em pose bé, del tot, sense dolor, sense rècords, sense mirar enrere i recordar que no em mantenia en peu, sense recordar que he perdut en ocasions la tonalitat d'alguns colors, sense sentir el que sent pel procés de la inflamació. De totes les lluites i batalles que m'he proposat aquesta és sense dubte la més important.

Hui mire endavant i intente somriure, no em puc queixar. Viatge amb una molèstia que hi ha dies que em provoca uns dolors que són complicats d'explicar, però sóc feliç, a vegades estic cansadeta i no puc ni dormir, i altres els ulls no em deixen veure la llum del dia, ni la magnífica tonalitat dels colors, però la lluita i l'esforç paguen la pena perquè visc en un món envoltada de persones meravellóses que em fa alçar-me amb més força cada matí.

Escoletes públiques i de qualitat

L'educació és un dret constitucional que es desenvolupa des del mateix moment del naixement, i és obligació de les administracions públiques, independentment del seu color polític, facilitar els mitjans adequats per possibilitar-ne l'accés de totes les persones independentment de la procedència social, cultural, ètnica o econòmica. Gandia és un bon model de creació d'escoletes públiques, escoletes que garantixen eixe accés de qualsevol xiquet.

El PP a Gandi pretén privatitzar la Xarxa Municipal d'Escoles Infantils públiques amb l'argument de la mala gestió econòmica que han tingut. Jo crec que la privatització no naix perquè la gestió pública siga dolenta (i les empreses privades hagen de "salvar-la"), sinó més bé perquè interessa que allò que és públic fracasse, i així moltes empreses puguen seguir fent negoci amb nosaltres. Com que el negoci de la rajola i de l'especulació ja no funciona, ara han de convertir en empreses privades coses tan essencials com la sanitat i l'educació o els serveis bàsics...

No és gens raonable privatitzar unes escoletes infantils que ja eren públiques, i que han estat construides amb diners públics. Una altra cosa seria respectar les privades ja existents, però privatitzar un servei públic, argumentant que es perden diners i que no ha estat ben gestionat, o que la funció de l'Ajuntament no és gestionar escoletes, em sembla una manera molt patètica de justificar una privatització injustificable. Em vol dir el PP que sí és funció de l'Ajuntament invertir en una platja artificial? Fins ací podíem arribar. Senyor Torró, dels serveis públics no s'haurien de crear negocis. Un servei públic no té perquè generar diners, és un servei que paguem amb els nostres impostos; i amb ells, abans de veure concerts de música i construir platges artificials, caldria assegurar també el dret de dur els nostres fills a escoletes públiques i de qualitat.

És obvi que vostés, els de la Fórmula 1 i l'America's CUP i grans esdeveniments amb fins i tot corregudes de bous a Gandia, en temps de crisi, i el que ens queda per veure, utilitzen poc o res l'educació pública. I és a conseqüència d'eixos esdeveniments que l'educació o la sanitat públiques estan en detriment, perquè no sabem conjugar inversió turística amb inversió social, i perquè prefereixen, així de clar, gastar-se els diners en bestieses que no serveixen més que per adormir la gent, en compte d'ajudar les famílies amb coses tan bàsiques com el dret a una escoleta infantil pública i gratuïta. Vostés han aplegat a la conclusió que qui tinga diners que s'ho pague tot i qui no...que es busque la vida.

En temps de crisi allò que s'ha de fer és ajudar les famílies perquè tinguen menys despeses, no fer que tot siga cada vegada més i més inaccessible. Per tot això, des del BLOC i la coalició Compromís, la nostra ferma defensa per una educació pública i de qualitat començant pels 0-3 anys.

Tercera fila

Camins que se'ns presenten sense saber gaire bé cap a on van. Realitats i destinacions diferents. Sensacions, esperances, aventures que canvien segons l'elecció de cadascú de nosaltres.

No és pot tenir tot- Això diuen-. Hi ha qui creix al llarg de la vida jugant estratègicament i controlant els gestos, els moviments, i tota paraula dita en converses amb més gent. Però, també hi ha qui decideix obrar segons la veu de la seua consciència, i és ahí on hi ha el dilema. Ens fa la moral i la consciència quedar-se en un lloc o en un altre i no pujar escales en aquesta vida tan competitiva? Jo he aplegar a la conclusió que, és la moral obtinguda pel mateix  aprenentatge personal de la vida, la que et fa aplegar a certs llocs o bé, no arribar-hi mai.

M'he quedat ací, a la tercera fila. No sé perquè ho he fet. O millor dit, no sé si ho he fet bé. He escollit el camí que havia d'escollir, crec que era el més moralment correcte. He triat certa tranquil•litat dins d'un mar d'ones gegants i sobtades. No he triat l'èxit professional ni la recompensa social que haguera pogut triar per la tasca que faig. He triat també la vida als col•legis, la vida amb els xiquets.

I, de la mateixa manera que fa Nick en una pel•lícula que m'encanta, jo també em gire per mirar el camí que vaig deixar anar. No significa que no estime la vida que tinc, però hi ha coses de les quals no t'oblides mai. Et gires, les mires i les deixes anar...Et dol, et fa mal però les has de deixar anar-se'n...

CONTE O...REALITAT

Això diu que era un territori al que uns se l’estimaven com a País, altres l’anomenaven Regne i al final fou batejat com a Comunitat.

Aquest territori, caracteritzat per un relleu muntanyenc i de valls petites a l’interior o grans valls amb marjals prop de la mar, beneït per una rica biodiversitat de flora i fauna, amb un clima ben divers i, fins i tot, quasi sempre agradós, havia segut poblat des dels temps més antics per una sèrie de civilitzacions, la major part de les quals conviviren i viviren en ell respectant-lo i aprofitant tot el que els proporcionava a canvi de la seua feina: sempre els tornava el que li donaven i més.

Tal com evoluciona la humanitat, els usos del territori anaven canviant, però sempre des de la diversitat. Així, ens trobàrem ramaders per l’interior, on el clima és més extrem, compartint els conreus de secà, menys existents que els hortícoles. Aquests ocupaven totes les valls properes a la mar, aprofitant tant la suavitat climàtica proporcionada per aquesta, com les nombroses fonts i rius, resultat de les pluges caigudes a l’interior, que s’obrien pas fins els marjals i la mar. En la costa es trobaven els altres recol•lectors; els pescadors. Prop de la mar també se solia concentrar, en ciutats més bé petites, la gent que feia altres serveis: mercaderies, ensenyament, administracions, etc.

Més endavant, per aprofitar el que es produïa per tot arreu, es crearen petites indústries i noves poblacions com a conseqüència, molt repartides.

Passats els segles amb aquesta rutina de convivència més o menys traumàtica de l’esmentat territori amb els seus pobladors, ens plantem a finals del segle XX, i apareix un nou ús del territori: el turisme.

Com tothom sap, és oferir el que tens al teu abast, per mostrar-ho a altra gent a canvi de remuneracions. Això comporta el mantenir el que tens en el millor estat possible, perquè així vindran a gaudir-ne.

A posta, o sense adonar-se’n, a alguns els va entrar una rara febra que els induïa a omplir de rajoles i formigó tot el que ficava amb la mar. Deien que fent molts edificis, es generaria molt de negoci i es guanyarien molts diners. Crearien molta feina de cambrers, personals de neteja, municipals,...ja que vindria a viure molta gent de fora que desitjava gaudir del sol i la platja.

En poc de temps atapeïren quasi tota la costa. Crearen un model turístic estacional sols d’estiu, en el qual la població es multiplicava sense límit i a l’hivern estava tot buit. El territori no estava preparat per a això. Ni aquest ni cap del món.

Molt aviat, l’aigua dolça, pràcticament va desaparéixer prop del mar. Ni els rius ni les font eren prou cabalosos per cobrir les necessitats d’eixe creixement desgavellat.

Uns poc en guanyaren molt, però ben prompte el model de creixement es va revelar insostenible: només crearen edificis i ciutat buides la major part de l’any, propietat de gent aliena al territori i tant massificades a l’estiu que els turistes, persones que viatgen per conéixer i gaudir de llocs agradables, no solien tornar. Les grans ciutat i aglomeracions són molts fàcils de trobar i a quasi ningú li agraden.

Així i tot , encara que no es veiera cap d’eixida, aquesta gent insistia en el mateix. Quasi esgotat el territori i l’aigua a al costa, intentaren créixer cap a l’interior, però la agricultura era rendible, i els petits propietaris no tenien gens clar vendre el bancalet. El que produïa eixe bancal era una ajuda que venia molt bé per complementar el sou guanyat en altres tasques. Per altra banda sempre podia sembrar un solc de tomaques o faves, i les penques que no falten...i encara no podien obligar-los a vendre.

Però un bon dia, oh meravella!, passats molt anys, els habitants del territori pogueren votar i triaren a la gent que els governaria. Els nous dirigents ja no eren els pocs que malbarataren el territori. I eixos pocs que havien guanyat molt, ho veien però no s’ho creien: no tenien el poder!!!.

Al llarg d’alguns anys, es presentaren a les diverses eleccions d’eixa , ja batejada comunitat. Però la gent els coneixia i no se’n refiava gens. Per això sempre estaven en minoria en oposició, fora del govern.

Durant molts anys havien constituït una mena d’oligarquia i ara els era insuportable no tindre el poder. Alguns d’ells es van adonar que eren massa coneguts i deurien de canviar d’estratègia: decidiren no aparèixer públicament i que uns altres els feren la tasca. Per a fer això necessitaven d’algú que donarà la cara i que la gent no se n'adonara. Així que es dirigiren a un territori veí, conegut a tot el món per tindre els millors “xarlatans”, de la qual cosa feien fins i tot un concurs internacional per veure quin “xarlatà” enganyava millor i a més gent.

Pensat i fet, recolliren als millor, no els mes coneguts, i començaren des de baix: aconseguir alguns ajuntaments de renom. Això costava poc. Sols calia “ convèncer” algun component més feble d’un altre partit per tal que canviara de bàndol.

Aconseguida la alcaldia del poble conegut, comença la segona part: gran campanya de propaganda per tot el territori: l ‘alcalde és molt bo i conegut. És l’alcalde d’un poble molt famós. És el polític que devem votar. És el que necessitem per viure tots millor i ser més rics. Els que manen ara són uns corruptes que es vénen per quatre gallets, si ho sabrem nosaltres...etc.

D’aquesta manera, per fi tornen al poder i, de mica en mica, la xarxa va completant-se. Primer cal desmoralitzar l’agricultor perquè tinga ganes de vendre el terreny, que tant s’estima. Solució: Eliminar el control de qualitat en les fruites. Excusa: s´ha d’alliberar el mercat. El comerciant dolent desapareixerà tot sol, diuen.

Dit i fet. De sobte comencen a aparéixer nous comerciants, de taronges sobre tot, que paguen molt bé el producte al llaurador però compren poca quantitat. No en necessiten moltes arroves. Sols cal enviar al mercat un camió de fruita verda o de baixa qualitat i la tenen el que pretenien: preus enfonsats per a tots.

Quan han passat dos o tres mesos, es torna a fer el mateix, i eixa temporada agrícola ja és morta. Al mateix temps es porta fruita d’altres llocs, per llunyans que siguen ni es respecte en ells mínimament els drets dels treballadors. Repetint la maniobra les vegades que calga, en tres o quatre temporades no hi ha cap consumidor que mai més vulga saber res de la fruita d’eixe lloc.

Per altra banda, es pren el control dels mitjans de comunicació perquè no se senten les veus discrepants i encisar el poble amb espectacles molt cridaners, però de molt baix nivell cultural, artístic, ètic,...Es tracta d’embrutir al poble i QUE NO PENSE.

Per si de cas, ja preparen les futures generacions FENT QUE L’ENSENYAMENT PÚBLIC SIGA CADA VEGADA DE PITJOR QUALITAT, POSANT ENTREBANCS A LES ESCOLES I ALS MESTRES: MANTENIMENT D’EDIFICIS SOLTA MÍNIMS, BARRACONS QUE S’ETERNITZEN, MARGINACIÓ DE L’IDIOMA PROPI, FOMENT, AMB FORTES SUBVENCIONS DE DINERS PÚBLICS, A LES ESCOLES PRIVADES...ETC.

Poc a poc s’inculca a la gent els valors negatius i insolidaris de l’estil de: TOT VAL SI GAUDEIXES, NO PAGA LA PENA QUE PENSES, LA CULTURA ÉS COSA DE QUATRE BOBOS, PER A QUÈ LLEGIR?, és millor anar de marxa, consumeix mentre pugues, gaudeix, no penses...sobretot no penses, no penses, no penses...

LA SANITAT PÚBLICA BAIX MÍNIMS i empitjorant. Els diners públics dilapidant-se en obres espectaculars que no deixen de ser més que gegantins circs per distraure el personal.

La ciència, abandonada...

El futur d’una nació – poble amb cultura i costums pròpies-, en perill.

I ja tenen, aquests oligarquies, el que volien: Mans lliures per continuar el que han fet sempre: malbaratar el que no és d’ells, ni ho ha segut mai. Per molt que ho proclamen als quatre cantons, no s’estimen gens el seu territori i molt menys a la gent que l’habita.

Perquè, sinó, continuarien promovent que s’ocupe el sol per gent estrangera, sabent que en una tercera part del territori prop d’eixe mar que el bateja, ja són fins la meitat o més de la població que l’habita?

Per a la seua economia sols es necessiten criats molt servils, sempre disposats a dir “si senyor, té la raó”. Serà aquesta una nova carrera universitària?

Desmunten tot el sistema productiu dels nadius. Tancament generalitzat de tota mena d’indústries i infraestructures productives o desplaçaments d’aquests lluny de la costa. Sols deixen, i per poc temps, la producció de rajoles i fins i tot part d’elles les porten de fora. Ací no en tenen prou per cobrir tot el territori.

La gent que viu a aquests llocs, ha d’anar-se´n a altres. El seu nivell econòmic, agreujat pel tancament de totes les petites indústries que hi havia, no li permet conviure amb els nous pobladors d’alt nivell adquisitiu, vivendes moltíssim més cares i, a resultes de la revalorització consegüent dels béns urbans, impostos increïbles no accessibles per a qui ja viuen ací.

Serà aquets un nou motiu de retorn a l’emigració tan coneguda pels avantpassats, i no tan avantpassats, dels actuals pobladors?.

AQUEST CONTE LI RECORDA ALGUNA COSA CONEGUDA?

AQUEST TERRITORI ÉS UN “REFERENTE DE PROSPERIDAD”?

VOSTÉ TÉ LA PARAULA!!!

PENSE I PARLE!!!!!

gent que s’estima el país

El BLOC i l'opinió constructiva

Els joves del BLOC comencem un estiu, contents, per la tasca que hem dut a terme estos darrers anys i, donem les gràcies, a totes aquelles persones que ens han donat el seu suport per continuar treballant per unes polítiques d'esquerres, necessàries a la nostra ciutat.

Des del BLOC JOVE, estarem vigilant qualsevol acció que considerem que no beneficia els ciutadans de la ciutat, però també col·laborarem en totes aquelles mesures que considerem apropiades per a Gandia. I continuarem recordant al PP, que necessitem més polítiques actives de creació de treball i a més, que no s'obliden que governen una ciutat on la gent parla valencià, i que no necessitem més privatitzacions de serveis bàsics, i tampoc més destrucció del territori.

I ací a l'expectativa, des del BLOC; estem veient un PSOE que no ha tardat a criticar de manera ferotge al PP, les mateixes coses que ells han estat fent els darrers quatres anys, des de col·locar amics en treballs públics a ignorar completament els acords plenaris pel que fa a l'ús de la llengua. Eixa llengua, que des del BLOC sabem que serà un motiu constant de lluita amb els populars però també amb el socialistes. I és que ja fa temps que ho diem, no hi ha gaires diferències entre els dos partits.

Discreparem en mil coses amb el nou govern, però també pense que mereixen els dies de cortesia. Farem crítica constructiva quan faça falta, no creiem que, ara per ara, un partit com el PSOE que ha deixat l'Ajuntament en les condicions econòmiques que l'ha deixat i que ha estat els darrers anys fent un negoci particular, estiga en este moment capacitat per fer qualsevol crítica. I nosaltres no anem a entrar a la dinàmica d'estos partits, anem a fer sempre una oposició constructiva, que és el que toca.

Volia recordar que el passat dimarts 28 de juny va ser el Dia Internacional de l'Orgull LGBT, també conegut com Dia de l'Orgull Gai, en una jornada que comporta una sèrie d'esdeveniments que cada any els col·lectius homosexuals i transsexuals celebren de forma pública per a instar per la tolerància i la igualtat dels gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals.

En l'actualitat, una vegada superades les lleis que penalitzen les pràctiques homosexuals a molts països del món, hem de reivindicar la despenalització a la resta del món ( Aràbia Saudí, Mauritània, Sudan...) i d'altres assumptes en els quals hi ha discriminació contra els homosexuals. Continuarem denunciant l'homofòbia encara existent al conjunt del nostres pobles.

Des del BLOC ens mostrem satisfets per l'augment de la tolerància cívica cap a estos col·lectius i les seues reivindicacions però som conscients que queda molta tasca a fer. Des del BLOC i la coalició Compromís seguirem cridant ben fort el nostre compromís amb un món més just, més igualitari,i més lliure.

BLOC, una altra manera de ser i d'actuar

Des que vaig entrar a formar part de la vida del BLOC, la meua vida ha canviat bastant. Als dinars i sopars, els meus familiars i amics em pregunten en primer lloc per Josep Miquel Moya, i després em pregunten com em va. No m'importa, és el que comporta formar part d'un partit amb una gran persona com és Josep.

Fa unes setmanes, la senyora Garcia, ex regidora d'Hisenda va dir que el BLOC de Gandia no podia alegrar-se dels resultats que havíem tret perquè no havíem guanyat tants vots com en altres pobles. Jo pense que a nosaltres no ens han castigat, com els han castigat a altres. I és que esta gent que ha estat potser massa temps dedicant-se a la política, encara no ha entés que ser del BLOC és una manera de ser, i d'entendre la vida. Nosaltres no treballem només pels vots, de fet la majoria de nosaltres no treballem en política de manera remunerada. Treballem per unes ciutats, uns pobles i un país en els quals creiem. Lluitem contra la societat que tant el PP com el PSOE han creat, una societat en la qual els rics són cada vegada més rics i els pobres, més pobres. I lluitem, no només com a BLOC, lluitem des de casa, treballem des de les nostres feines, que no són ‘polítiques’. Lluitem contra la destrucció del patrimoni natural i cultural, contra els camps de golf i ciutats olímpiques en zones verdes, contra la privatització dels serveis públics i aportem la nostra a favor del valencià, de la sanitat publica i l'ensenyament, dels drets socials... i per moltes coses més. Això són polítiques de progrés que, des del PSOE de Gandia després de 28 anys, les han ben oblidades.

Amb vots o sense ells, senyora Garcia, els meus companys i jo, formem part d'associacions i col•lectius que lluiten per millorar el nostre entorn des de qualsevol vessant social. Esta és, dins i fora del BLOC, la nostra manera de defensar una societat més justa i més progressista.

La política corrupta l'han feta els partits grans, perquè viuen a costa dels diners dels ciutadans. Nosaltres, des del nostre partit de casa, seguirem lluitant sempre endavant contra la corrupció del PP, les mentides (com les del PSOE negant l'endeutament escandalós de Gandia), la manipulació informativa (Televisió de Gandia, pareguda a Canal 9), el despilfarro econòmic d'uns i d'altres. Nosaltres, a banda d'estar en política, som mestres, aturats, jubilats, advocats... que inculquem als nostres fills una manera de viure basada en el respecte i el dret a la llibertat. Vivim fent honor sempre a la veritat, i, per ser així, per lluitar per la dignitat, la transparència, la honorabilitat dels polítics, i els drets socials, per exemple, podem dormir molt tranquils, cosa que dubte que altres puguen fer.

Estem orgullosos de ser del BLOC, perquè ser del BLOC, com ja he dit, és més que ser d'un partit polític, és una manera d'entendre la vida. I amb el BLOC el camp valencià no s'haguera abandonat, el comerç valencià no s'haguera deixat de banda, tindríem caixes d'estalvis pròpies, una sanitat i una educació com cal, més residències, més treball de qualitat i més respecte pel medi ambient i menys balafiament dels diners públics. I si ens centrem a Gandia, nosaltres no haguérem consentit mai un endeutament del 155 % quan el límit és del 110; i si els socialistes ens contesten que pitjor està València, o pitjor està la Generalitat, és que encara no han entés que, nosaltres, ni volem, ni donem suport a la manera del fer política del PPSOE..., ni la d'uns ni la d'altres. O és que estem eixint de la crisi? Hi ha treball? Tant de "despilfarro" i mireu el que tenim a l'actualitat. Són dos partits cada vegada més similars.

Des del BLOC, pense que podem estar orgullosos de lluitar per un territori valencià de pobles i ciutats, per a menuts, joves i grans, com cal. Per un país que, des el PP i el PSOE, han condemnat a l'endeutament i al descrèdit dels polítics. Estem orgullosos de treballar per un país més digne, amb més igualtats d'oportunitats per a tots, amb més drets socials...Un país al qual convidem tothom a sumar-hi, i lluitar per unes ciutats i pobles de polítics que solucionen els problemes del veïns i no les seues butxaques. Nosaltres som l'alternativa als polítics sense nord i corruptes. La lluita continua, i no és una lluita d'un dia a l'altre. Som un referent de progrés i de coherència, i de polítiques d'esquerres, ho hem demostrat i anem a seguir demostrant-ho sempre.

Sí al valencià

El valencià no és només una llengua en perill d'extinció, sinó que ja és una llengua en procés d'extinció. Això no vol dir que siga una llengua sentenciada o que el procés haja entrat en una fase irreversible, només vol dir que, si no posem en pràctica tots els mecanismes necessaris per a la normalització lingüística el procés s'accelerarà negativament.

Tenim, des dels col·lectius socials, o bé des de les administracions, les eines necessàries per capgirar el destí aparentment irreversible, sols cal que busquem els camins.

Tots sabem qui, a dia de hui, lluita per la normalització lingüística, i qui busca totes les mesures possibles per condemnar la llengua del poble valencià al més ridícul element folklòric.

Crec que, a molts de nosaltres ningú del PP ens ha de donar lliçons de valencianisme. Totes les persones que vam decidir fa temps viure en valencià, em sofrit l'assetjament sistemàtic de la nostra llengua. Ens han intentat callar, ens han volgut silenciar, i això comporta una cosa molt important, que ara, hui, demà i d'ara endavant, ens han fet obrir els ulls, ens han fet ser conscients que el bilingüisme de la dreta és un bilingüisme trampós, que l'única cosa que pretén és fer desaparéixer la nostra llengua progressivament.

Qualsevol persona amb un poc de seny saps que, una llengua "minoritària" com és la nostra, i ho és per culpa d'uns governants incompetents, no pot sobreviure en un context lingüístic amb dues llengües més.

Tenim el dret, d'estudiar íntegrament en la nostra llengua, i ells, els polítics, el deure de deixar-nos elegir, perquè nosaltres no estem prohibint els altres que no estudien castellà, ni l'anglés, això és una elecció personal que s'ha de respectar. Volem estudiar en valencià, volem una línia en valencià, volem consens amb la comunitat educativa i amb els sindicats. I volem ja d'una que al PP se n'adonen, que una majoria absoluta no els dóna dret a fer una dictadura. No volem més imposicions. Volem llibertat d'expressió i d'elecció.

Del futur al present i al revés

Recorde molts moments viscuts, d'èpoques passades, amb tantes i tantes persones, que no tinc prou lletres per redactar-ne totes les històries viscudes. Mire enrere i recorde moltes coses, bones, però, també dolentes. He seguit malgrat tot, caminant endavant. De tant en tant, m'escape del món amb la suau melodia de notes sumptuoses que sonen al fons de la meua habitació.

Els records són allò que m'envolten tots els dies. Em fan, moltes vegades, no poder mirar el futur. No veig l'horitzó però tampoc veig l'abans d'allò que haguera pogut ser i no fou. Resignada. Dubitativa, prenc rumb indeterminat cap el súmmum de l'enteniment. No l'he trobat, però, continue la lluita intensament.

No trobe les paraules tendres que justifiquen totes les històries viscudes. Ho intente, no em deixe portar per la penombra, però torne a mirar per la finestra, els lliris, el color de les flors, ja no les veig tan reflectants. Si els colors que hi veig s'estan fent foscos, com fosca és la nit sense lluna plena, això vol dir que estic perdent l'energia i la força per continuar esbrinant els secrets guardats al voltant del significat de la vida, de l'amor, de l'odi...He decidit prendre el vol, com aquell ocell sense rumb fix, prenc força i em dedique a la contemplació, del món, sense anàlisi, gaudint la vida i prou, perquè la recerca de la informació i de l'enteniment m'estan tornant boja. I la bogeria ha de ser l'últim esglaó al silenci etern.