dijous, 29 de setembre del 2011

Sí al valencià i sí al Correllengua!

No és que no ho sabera, però cada volta el PP es destapa més, tot i el seu intent d'enganyar-nos, volent erigir-se en defensor del "valenciano". Volen fer-nos creure, demagògicament, que només ells són els qui representen l'essència del valencianisme! I no són sinó una gent que manipula i que, a base de mentides, trampes i martingales, vol acabar amb la nostra llengua. Magnífiques paraules de Josep Lluís Bausset, les d'abans exposades, que em serveixen per començar la redacció d'aquest article.

L'actual regidor de Cultura a l'Ajuntament de Gandia s'encarregava la setmana passada d'enviar una nota de premsa als organitzadors del Correllengua, on els instava a no tornar a utilitzar l'escut de la Ciutat Ducal en els cartells d'aquest acte, perquè, afegia, gran part de la població no el compartia i sentia ferida la seua sensibilitat, posat que presentava una accentuada ideologia política. Allò que possiblement la gent no sap és que el PP havia donat la seua paraula a la Fundació Casal Jaume I perquè pogueren utilitzar l'escut de la ciutat, ja que el mateix l'Ajunatment havia manifestat la seua intenció de col•laborar en aquest acte. Ah, la nota de premsa com era d'esperar anava escrita en castellà.

Estic recordant allò que el Correllengua té una marcada ideologia política. On està la política en un acte que aquest any commemorava els 100 anys del naixement d'Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner, escriptors valencians? Possiblement és que el PP no ha volgut mai ni llegir una rondalla d'Enric Valor ni assabentar-se de qui era Sanchis Guarner. I si no fan ni una cosa ni l'altra, és perquè els importa molt poc la llengua dels pobles on governen. Són, ells, des del PP, els qui han fet d'un tema lingüístic i cultural un tema de confrontació política. Ací, jo sols veig dos tipus de gent: aquells que lluitem dia a dia pel reconeixement oficial de la nostra llengua, els que vivim i parlem en valencià i, a més, convivim amb l'actual bilingüisme trampós, i els qui viuen condemnant contínuament eixe valencià al més ridícul caràcter folklòric. No és tracta de una qüestió política, és una elecció lingüística i cultural, defendre la cultura que tenim o fer com molts dirigents populars i avergonyir-se d'escolaritzar els seus fills en línia en valencià.

La meua festa és el Correllengua, per contribuir a mantindre viva la flama d'una llengua que ens volen aniquilar. La festa del PP, sabeu quina és? És aquella que només celebren una vegada a l'any cada 9 d'Octubre per a poder satisfer el poble valencià. És aquella que els fa escolaritzar els seus fills en línia en castellà i, a més, impedir els altres que estudiem en valencià. Per a ells el valencià és una llengua de poble, abandonada, que no mereix ni ser estudiada ni fomentada. És la festa que els fa retirar subvencions a les traduccions en valencià, no complir la llei sobre ús del valencià als mitjans de comunicació, retirar el requisit lingüístic als funcionaris, quan ells són els primers que obliguen a aprendre espanyol a metges anglesos. Aquella festa que els fa no llegir llibres en valencià, ni escoltar música en valencià. La seua és eixa festa que fa que un Ajuntament com Gandia escriga notes de premsa i comunicats oficials en un valencià tan mal escrit, que no sabem si ho fan per riure's de la gent que realment ens estimem la nostra llengua, o perquè no saben ni obrir un diccionari de valencià.

Donar suport al Correllengua no és una elecció política, és una elecció cultural, i la cultura és allò que hauria de tindre més d'un dirigent popular, però cultura de la bona i, a més, en valencià.





El bipartit o el "tu més"

Gandia ha estat els darrers quatre anys governada per una coalició de dreta anomenada PSOE-Plataforma. Entre altres coses estos polítics s'han passat quatre anys utilitzant tots els mitjans de comunicació públics (des de periòdics, a pàgines webs, butlletins informatius, passant pel control mediàtic de Gandia TV, que pagàvem tots els ciutadans) per fer-se propaganda pròpia i exclusiva, i impedint contínuament que estos mitjans de comunicació parlaren dels partits de l'oposició. Ells pensaven que, mentint la gent i manipulant la informació, aconseguirien no perdre el seu govern a Gandia, però l'estratègia no els va eixir gens bé, i el resultat fou una majoria absoluta del PP a les eleccions de maig.
I què fa una majoria de dreta en qualsevol Ajuntament, i més encara una majoria del PP? Doncs, fer allò que els dóna la gana. Si el PSOE replica, ara el PP els contesta que pitjor van fer els altres mentre governaven, i que vagen a les hemeroteques, que està tot escrit.

Com es veia vindre, el PP ha estat utilitzant els mitjans de comunicació públics per fer-se propaganda. Ara bé, el PSOE no pot parlar perquè de manipulació informativa a Gandia en saben molt. No obstant, ja estan ensinistrant nova gent al món de la política perquè puga criticar al PP les mateixes misèries que el seu partit va estar fent els darrers 4 anys: "control dels mitjans de comunicació que depenien del consistori gandià".

El senyor regidor de joventut Víctor Soler -en resposta a la nota de premsa del PSOE criticant el PP pel que fa a l'ús dels mitjans de comunicació com és el Facebook, a través del qual s'està lloant contínuament les accions del nou govern popular-, va dir que el PSOE no podia criticar perquè els socialistes havien estat fent, en poques paraules, les mateixes coses quan van governar. Vaja la meua sorpresa! I jo que em pensava que el senyor Soler venia d'unes generacions més implicades amb la societat, ara pareix que fer com fan no és pecat. Fins a quan estes guerres entre socialistes i populars per veure qui són més patètics i més interessats?

Quan veurem un partit polític que governa per a tota la ciutadania i no només pels seus votants? Gandia té uns 90.000 habitants i molts d'ells no han votat o estan indignats. Jo no he votat el PP, però tinc dret a la informació objectiva i, després, sóc lliure d'opinar i traure conclusions; els polítics quan governen no tenen perquè traure-les per mi.

Quatre anys criticant les manipulacions periodístiques del PSOE des de l'oposició, i ara el PP entra a governar fent el mateix. Quanta hipocresia hi ha al món! Sort que encara som molts els qui pensem que tant els populars com els socialistes haurien de desaparèixer del mapa polític, que ja ho han tingut bé. Entre uns i altres i fent com qui no veu, som un País Valencià i un Estat endeutant fins a dalt, i des del PP continuen lluitant per dormir, manipular i enganyar la gent. Perquè estic segura que el dia que els ciutadans se n'adonen de les bestieses que fan, eixe dia el jugar amb els nostres diners i jugar amb les nostres esperances s'haurà acabat, i deixaran de viure a costa de mentir els ciutadans. És obvi que cada vegada hi ha més gent a la qual la Fórmula 1, els camps de golf i els viatges a Roma del PSOE no els fan oblidar que els polítics del bipartidisme són uns interessats.



diumenge, 11 de setembre del 2011

Una mirada és més important que cent paraules

De l'enuig fastigós a les desaforades maneres que tenen alguns de mirar indirectament els ulls. Les situacions complexes no són fàcils de descriure. Més aviat podríem dir-ne que, tota resposta agredolça o reacció d'una persona, és fruit d'una cadena successiva de fets i històries, que deriven en unes pautes de comportament per part dels altres que un les hi pot considerar no gens afortunades ni adequades.

Volia aconseguir posar pau, amb ell. No ho vaig poder fer. Avui pague una espècie de preu: el preu del menyspreu i la rancor. Diuen que una mirada ho diu tot. A mi les paraules no em calen, els gestos i les mirades m'ho han dit tot. Allò que realment em turmenta és que les seues mirades desafiants, em punxen més que mil agulles foradant la meua pell.

He deixat passar eixe tren. El tren dels malentesos i l'odi, el de l'amistat i el de l'afecte. Hi ha esforços que no paguen la pena quan veus que les bones intencions no apleguen a bon lloc.

Però molt a sovint em giraré i el miraré, però, faré com que no el veig. Per si de cas un dia torne a veure color i alegria acompanyant les seues mirades quan em veu passar per algun lloc on ell també hi és.

dissabte, 3 de setembre del 2011

Hui mire endavant

Quan era menuda vaig crear tot un món de principis al meu voltant que jo havia de complir sense saber ben bé per què ho feia, solament amb el pas del temps vaig anar entenent o almenys assimilant que, la meua perspectiva de la vida, consistia a pensar que havíem d'obrar i actuar bé, perquè era el paper que ens pertocava.

Més endavant quan ja tenia més de 8 o 9 anys, vaig decidir que faria les coses amb els altres de la mateixa manera que jo haguera volgut que ells les feren amb mi, i el més important: sense esperar res a canvi... Pensava que la gent m'estimaria per quantes més coses fera, pensava que si era humil i em mantenia allunyada de les disputes i afirmava positivament tot el que feien els meus companys o amics, em voldrien d'alguna manera més encara. Vaig cedir moltes vegades a moltes coses per estalviar-me problemes, i no donar-ne tampoc; vaig callar coses perquè pensava que no pagava la pena debatre-les i, a més que, a mi, allò que més m'importava era gaudir del dia a dia amb la meua gent. Massa rosa he volgut veure sempre la vida. Però, pense que voler o intentar fer-la bonica és una opció més de les moltes que tenim.

He crescut en un ambient on crec que hi havia una manca important d'afecte, no perquè els meus pares no me'l donaren, més bé, perquè no sabien com donar-me'l, i tampoc m'entenien, no entenien els anàlisis existencialistes que solia fer cada dia i cada nit.

Quan tenia 15 anys vaig conéixer una persona meravellosa que em va acompanyar en el meu camí des dels 18 fins els 23 anys. Em va acollir en sa casa amb els seus pares i els seus germans, d'una manera que a dia d'avui no he pogut oblidar. Durant els quasi 6 anys que va durar la relació vaig tindre una segon família. Vaig trobar la seguretat i l'afecte que probablement en el meu entorn d'amics i familiars no tenia. Vaig tindre nous amics, em sentia part d'una cosa important, tenia un grup d'amics i un nóvio que m'estimava. La meua millor amiga va decidir per algun motiu que encara desconec, allunyar-se del meu entorn i fer una vida apartada en companyia de la seua parella. Però, jo ja començava a tindre un nou món, tot era meravellós i jo una xiqueta que arropada per tanta bona gent creixia feliç en "German's House".

La meua inquietud per analitzar-ho tot no es va aturar mai. Per a mi, tot i que jo callava, intentava buscar les respostes a molts dels comportaments o actituds que la gent anava tenint al meu voltant. No entenia moltes coses de com funcionava la vida, i no comprenia per què els dolents guanyaven i els bons no. Possiblement tot això, i la cerca de motius que justificaren el funcionament del món, augmentaven els meus nervis de tal manera que, sense voler i sense saber per què, el juny de 1999 la paralització nerviosa que havia tingut uns anys abans (una inflamació de tota la ramificació nerviosa del meu costat esquerre, que em va provocar estar molts de temps sense notar una de les dues cames i sense notar una part de la cara, i tanmateix no poder fer una vida normal) continuava punxant i es va despertar de sobte. Amb el temps, i una vegada recuperada la sensibilitat física, la inflamació va reparéixer i va anar fent el seu camí.

Més o menys 5 anys després de l'any 1999, Germán i jo, agafàvem camins diferents. Va ser ell, per diversos factors, qui decidia trencar una relació que no anava bé, i jo no vaig poder suportar quedar-me "soles" al món, i haver de començar de nou. No sé si aquest fet va empitjorar la meua molèstia o alteració física i nerviosa, però, sempre pensaré que no em va beneficiar.

Han passat 11 anys. Jo hui continue lluitant per estar millor. No sé ben bé dir-vos contra què lluite i perquè aquest dolor no se n'acaba d'anar mai. Porte una vida normal però eixe dolor continua recordant-me que de tant en tant que m'he de cuidar. Moltes vegades pense que la meua manera d'actuar amb el món, és perquè crec, ingènuament, que aplegarà el dia que eixe ben fer que m'he proposat serà el que farà que em pose bé, del tot, sense dolor, sense rècords, sense mirar enrere i recordar que no em mantenia en peu, sense recordar que he perdut en ocasions la tonalitat d'alguns colors, sense sentir el que sent pel procés de la inflamació. De totes les lluites i batalles que m'he proposat aquesta és sense dubte la més important.

Hui mire endavant i intente somriure, no em puc queixar. Viatge amb una molèstia que hi ha dies que em provoca uns dolors que són complicats d'explicar, però sóc feliç, a vegades estic cansadeta i no puc ni dormir, i altres els ulls no em deixen veure la llum del dia, ni la magnífica tonalitat dels colors, però la lluita i l'esforç paguen la pena perquè visc en un món envoltada de persones meravellóses que em fa alçar-me amb més força cada matí.

divendres, 2 de setembre del 2011

Escoletes públiques i de qualitat

L'educació és un dret constitucional que es desenvolupa des del mateix moment del naixement, i és obligació de les administracions públiques, independentment del seu color polític, facilitar els mitjans adequats per possibilitar-ne l'accés de totes les persones independentment de la procedència social, cultural, ètnica o econòmica. Gandia és un bon model de creació d'escoletes públiques, escoletes que garantixen eixe accés de qualsevol xiquet.

El PP a Gandi pretén privatitzar la Xarxa Municipal d'Escoles Infantils públiques amb l'argument de la mala gestió econòmica que han tingut. Jo crec que la privatització no naix perquè la gestió pública siga dolenta (i les empreses privades hagen de "salvar-la"), sinó més bé perquè interessa que allò que és públic fracasse, i així moltes empreses puguen seguir fent negoci amb nosaltres. Com que el negoci de la rajola i de l'especulació ja no funciona, ara han de convertir en empreses privades coses tan essencials com la sanitat i l'educació o els serveis bàsics...

No és gens raonable privatitzar unes escoletes infantils que ja eren públiques, i que han estat construides amb diners públics. Una altra cosa seria respectar les privades ja existents, però privatitzar un servei públic, argumentant que es perden diners i que no ha estat ben gestionat, o que la funció de l'Ajuntament no és gestionar escoletes, em sembla una manera molt patètica de justificar una privatització injustificable. Em vol dir el PP que sí és funció de l'Ajuntament invertir en una platja artificial? Fins ací podíem arribar. Senyor Torró, dels serveis públics no s'haurien de crear negocis. Un servei públic no té perquè generar diners, és un servei que paguem amb els nostres impostos; i amb ells, abans de veure concerts de música i construir platges artificials, caldria assegurar també el dret de dur els nostres fills a escoletes públiques i de qualitat.

És obvi que vostés, els de la Fórmula 1 i l'America's CUP i grans esdeveniments amb fins i tot corregudes de bous a Gandia, en temps de crisi, i el que ens queda per veure, utilitzen poc o res l'educació pública. I és a conseqüència d'eixos esdeveniments que l'educació o la sanitat públiques estan en detriment, perquè no sabem conjugar inversió turística amb inversió social, i perquè prefereixen, així de clar, gastar-se els diners en bestieses que no serveixen més que per adormir la gent, en compte d'ajudar les famílies amb coses tan bàsiques com el dret a una escoleta infantil pública i gratuïta. Vostés han aplegat a la conclusió que qui tinga diners que s'ho pague tot i qui no...que es busque la vida.

En temps de crisi allò que s'ha de fer és ajudar les famílies perquè tinguen menys despeses, no fer que tot siga cada vegada més i més inaccessible. Per tot això, des del BLOC i la coalició Compromís, la nostra ferma defensa per una educació pública i de qualitat començant pels 0-3 anys.