Hui mire endavant

Quan era menuda vaig crear tot un món de principis al meu voltant que jo havia de complir sense saber ben bé per què ho feia, solament amb el pas del temps vaig anar entenent o almenys assimilant que, la meua perspectiva de la vida, consistia a pensar que havíem d'obrar i actuar bé, perquè era el paper que ens pertocava.

Més endavant quan ja tenia més de 8 o 9 anys, vaig decidir que faria les coses amb els altres de la mateixa manera que jo haguera volgut que ells les feren amb mi, i el més important: sense esperar res a canvi... Pensava que la gent m'estimaria per quantes més coses fera, pensava que si era humil i em mantenia allunyada de les disputes i afirmava positivament tot el que feien els meus companys o amics, em voldrien d'alguna manera més encara. Vaig cedir moltes vegades a moltes coses per estalviar-me problemes, i no donar-ne tampoc; vaig callar coses perquè pensava que no pagava la pena debatre-les i, a més que, a mi, allò que més m'importava era gaudir del dia a dia amb la meua gent. Massa rosa he volgut veure sempre la vida. Però, pense que voler o intentar fer-la bonica és una opció més de les moltes que tenim.

He crescut en un ambient on crec que hi havia una manca important d'afecte, no perquè els meus pares no me'l donaren, més bé, perquè no sabien com donar-me'l, i tampoc m'entenien, no entenien els anàlisis existencialistes que solia fer cada dia i cada nit.

Quan tenia 15 anys vaig conéixer una persona meravellosa que em va acompanyar en el meu camí des dels 18 fins els 23 anys. Em va acollir en sa casa amb els seus pares i els seus germans, d'una manera que a dia d'avui no he pogut oblidar. Durant els quasi 6 anys que va durar la relació vaig tindre una segon família. Vaig trobar la seguretat i l'afecte que probablement en el meu entorn d'amics i familiars no tenia. Vaig tindre nous amics, em sentia part d'una cosa important, tenia un grup d'amics i un nóvio que m'estimava. La meua millor amiga va decidir per algun motiu que encara desconec, allunyar-se del meu entorn i fer una vida apartada en companyia de la seua parella. Però, jo ja començava a tindre un nou món, tot era meravellós i jo una xiqueta que arropada per tanta bona gent creixia feliç en "German's House".

La meua inquietud per analitzar-ho tot no es va aturar mai. Per a mi, tot i que jo callava, intentava buscar les respostes a molts dels comportaments o actituds que la gent anava tenint al meu voltant. No entenia moltes coses de com funcionava la vida, i no comprenia per què els dolents guanyaven i els bons no. Possiblement tot això, i la cerca de motius que justificaren el funcionament del món, augmentaven els meus nervis de tal manera que, sense voler i sense saber per què, el juny de 1999 la paralització nerviosa que havia tingut uns anys abans (una inflamació de tota la ramificació nerviosa del meu costat esquerre, que em va provocar estar molts de temps sense notar una de les dues cames i sense notar una part de la cara, i tanmateix no poder fer una vida normal) continuava punxant i es va despertar de sobte. Amb el temps, i una vegada recuperada la sensibilitat física, la inflamació va reparéixer i va anar fent el seu camí.

Més o menys 5 anys després de l'any 1999, Germán i jo, agafàvem camins diferents. Va ser ell, per diversos factors, qui decidia trencar una relació que no anava bé, i jo no vaig poder suportar quedar-me "soles" al món, i haver de començar de nou. No sé si aquest fet va empitjorar la meua molèstia o alteració física i nerviosa, però, sempre pensaré que no em va beneficiar.

Han passat 11 anys. Jo hui continue lluitant per estar millor. No sé ben bé dir-vos contra què lluite i perquè aquest dolor no se n'acaba d'anar mai. Porte una vida normal però eixe dolor continua recordant-me que de tant en tant que m'he de cuidar. Moltes vegades pense que la meua manera d'actuar amb el món, és perquè crec, ingènuament, que aplegarà el dia que eixe ben fer que m'he proposat serà el que farà que em pose bé, del tot, sense dolor, sense rècords, sense mirar enrere i recordar que no em mantenia en peu, sense recordar que he perdut en ocasions la tonalitat d'alguns colors, sense sentir el que sent pel procés de la inflamació. De totes les lluites i batalles que m'he proposat aquesta és sense dubte la més important.

Hui mire endavant i intente somriure, no em puc queixar. Viatge amb una molèstia que hi ha dies que em provoca uns dolors que són complicats d'explicar, però sóc feliç, a vegades estic cansadeta i no puc ni dormir, i altres els ulls no em deixen veure la llum del dia, ni la magnífica tonalitat dels colors, però la lluita i l'esforç paguen la pena perquè visc en un món envoltada de persones meravellóses que em fa alçar-me amb més força cada matí.