CONTE O...REALITAT

Això diu que era un territori al que uns se l’estimaven com a País, altres l’anomenaven Regne i al final fou batejat com a Comunitat.

Aquest territori, caracteritzat per un relleu muntanyenc i de valls petites a l’interior o grans valls amb marjals prop de la mar, beneït per una rica biodiversitat de flora i fauna, amb un clima ben divers i, fins i tot, quasi sempre agradós, havia segut poblat des dels temps més antics per una sèrie de civilitzacions, la major part de les quals conviviren i viviren en ell respectant-lo i aprofitant tot el que els proporcionava a canvi de la seua feina: sempre els tornava el que li donaven i més.

Tal com evoluciona la humanitat, els usos del territori anaven canviant, però sempre des de la diversitat. Així, ens trobàrem ramaders per l’interior, on el clima és més extrem, compartint els conreus de secà, menys existents que els hortícoles. Aquests ocupaven totes les valls properes a la mar, aprofitant tant la suavitat climàtica proporcionada per aquesta, com les nombroses fonts i rius, resultat de les pluges caigudes a l’interior, que s’obrien pas fins els marjals i la mar. En la costa es trobaven els altres recol•lectors; els pescadors. Prop de la mar també se solia concentrar, en ciutats més bé petites, la gent que feia altres serveis: mercaderies, ensenyament, administracions, etc.

Més endavant, per aprofitar el que es produïa per tot arreu, es crearen petites indústries i noves poblacions com a conseqüència, molt repartides.

Passats els segles amb aquesta rutina de convivència més o menys traumàtica de l’esmentat territori amb els seus pobladors, ens plantem a finals del segle XX, i apareix un nou ús del territori: el turisme.

Com tothom sap, és oferir el que tens al teu abast, per mostrar-ho a altra gent a canvi de remuneracions. Això comporta el mantenir el que tens en el millor estat possible, perquè així vindran a gaudir-ne.

A posta, o sense adonar-se’n, a alguns els va entrar una rara febra que els induïa a omplir de rajoles i formigó tot el que ficava amb la mar. Deien que fent molts edificis, es generaria molt de negoci i es guanyarien molts diners. Crearien molta feina de cambrers, personals de neteja, municipals,...ja que vindria a viure molta gent de fora que desitjava gaudir del sol i la platja.

En poc de temps atapeïren quasi tota la costa. Crearen un model turístic estacional sols d’estiu, en el qual la població es multiplicava sense límit i a l’hivern estava tot buit. El territori no estava preparat per a això. Ni aquest ni cap del món.

Molt aviat, l’aigua dolça, pràcticament va desaparéixer prop del mar. Ni els rius ni les font eren prou cabalosos per cobrir les necessitats d’eixe creixement desgavellat.

Uns poc en guanyaren molt, però ben prompte el model de creixement es va revelar insostenible: només crearen edificis i ciutat buides la major part de l’any, propietat de gent aliena al territori i tant massificades a l’estiu que els turistes, persones que viatgen per conéixer i gaudir de llocs agradables, no solien tornar. Les grans ciutat i aglomeracions són molts fàcils de trobar i a quasi ningú li agraden.

Així i tot , encara que no es veiera cap d’eixida, aquesta gent insistia en el mateix. Quasi esgotat el territori i l’aigua a al costa, intentaren créixer cap a l’interior, però la agricultura era rendible, i els petits propietaris no tenien gens clar vendre el bancalet. El que produïa eixe bancal era una ajuda que venia molt bé per complementar el sou guanyat en altres tasques. Per altra banda sempre podia sembrar un solc de tomaques o faves, i les penques que no falten...i encara no podien obligar-los a vendre.

Però un bon dia, oh meravella!, passats molt anys, els habitants del territori pogueren votar i triaren a la gent que els governaria. Els nous dirigents ja no eren els pocs que malbarataren el territori. I eixos pocs que havien guanyat molt, ho veien però no s’ho creien: no tenien el poder!!!.

Al llarg d’alguns anys, es presentaren a les diverses eleccions d’eixa , ja batejada comunitat. Però la gent els coneixia i no se’n refiava gens. Per això sempre estaven en minoria en oposició, fora del govern.

Durant molts anys havien constituït una mena d’oligarquia i ara els era insuportable no tindre el poder. Alguns d’ells es van adonar que eren massa coneguts i deurien de canviar d’estratègia: decidiren no aparèixer públicament i que uns altres els feren la tasca. Per a fer això necessitaven d’algú que donarà la cara i que la gent no se n'adonara. Així que es dirigiren a un territori veí, conegut a tot el món per tindre els millors “xarlatans”, de la qual cosa feien fins i tot un concurs internacional per veure quin “xarlatà” enganyava millor i a més gent.

Pensat i fet, recolliren als millor, no els mes coneguts, i començaren des de baix: aconseguir alguns ajuntaments de renom. Això costava poc. Sols calia “ convèncer” algun component més feble d’un altre partit per tal que canviara de bàndol.

Aconseguida la alcaldia del poble conegut, comença la segona part: gran campanya de propaganda per tot el territori: l ‘alcalde és molt bo i conegut. És l’alcalde d’un poble molt famós. És el polític que devem votar. És el que necessitem per viure tots millor i ser més rics. Els que manen ara són uns corruptes que es vénen per quatre gallets, si ho sabrem nosaltres...etc.

D’aquesta manera, per fi tornen al poder i, de mica en mica, la xarxa va completant-se. Primer cal desmoralitzar l’agricultor perquè tinga ganes de vendre el terreny, que tant s’estima. Solució: Eliminar el control de qualitat en les fruites. Excusa: s´ha d’alliberar el mercat. El comerciant dolent desapareixerà tot sol, diuen.

Dit i fet. De sobte comencen a aparéixer nous comerciants, de taronges sobre tot, que paguen molt bé el producte al llaurador però compren poca quantitat. No en necessiten moltes arroves. Sols cal enviar al mercat un camió de fruita verda o de baixa qualitat i la tenen el que pretenien: preus enfonsats per a tots.

Quan han passat dos o tres mesos, es torna a fer el mateix, i eixa temporada agrícola ja és morta. Al mateix temps es porta fruita d’altres llocs, per llunyans que siguen ni es respecte en ells mínimament els drets dels treballadors. Repetint la maniobra les vegades que calga, en tres o quatre temporades no hi ha cap consumidor que mai més vulga saber res de la fruita d’eixe lloc.

Per altra banda, es pren el control dels mitjans de comunicació perquè no se senten les veus discrepants i encisar el poble amb espectacles molt cridaners, però de molt baix nivell cultural, artístic, ètic,...Es tracta d’embrutir al poble i QUE NO PENSE.

Per si de cas, ja preparen les futures generacions FENT QUE L’ENSENYAMENT PÚBLIC SIGA CADA VEGADA DE PITJOR QUALITAT, POSANT ENTREBANCS A LES ESCOLES I ALS MESTRES: MANTENIMENT D’EDIFICIS SOLTA MÍNIMS, BARRACONS QUE S’ETERNITZEN, MARGINACIÓ DE L’IDIOMA PROPI, FOMENT, AMB FORTES SUBVENCIONS DE DINERS PÚBLICS, A LES ESCOLES PRIVADES...ETC.

Poc a poc s’inculca a la gent els valors negatius i insolidaris de l’estil de: TOT VAL SI GAUDEIXES, NO PAGA LA PENA QUE PENSES, LA CULTURA ÉS COSA DE QUATRE BOBOS, PER A QUÈ LLEGIR?, és millor anar de marxa, consumeix mentre pugues, gaudeix, no penses...sobretot no penses, no penses, no penses...

LA SANITAT PÚBLICA BAIX MÍNIMS i empitjorant. Els diners públics dilapidant-se en obres espectaculars que no deixen de ser més que gegantins circs per distraure el personal.

La ciència, abandonada...

El futur d’una nació – poble amb cultura i costums pròpies-, en perill.

I ja tenen, aquests oligarquies, el que volien: Mans lliures per continuar el que han fet sempre: malbaratar el que no és d’ells, ni ho ha segut mai. Per molt que ho proclamen als quatre cantons, no s’estimen gens el seu territori i molt menys a la gent que l’habita.

Perquè, sinó, continuarien promovent que s’ocupe el sol per gent estrangera, sabent que en una tercera part del territori prop d’eixe mar que el bateja, ja són fins la meitat o més de la població que l’habita?

Per a la seua economia sols es necessiten criats molt servils, sempre disposats a dir “si senyor, té la raó”. Serà aquesta una nova carrera universitària?

Desmunten tot el sistema productiu dels nadius. Tancament generalitzat de tota mena d’indústries i infraestructures productives o desplaçaments d’aquests lluny de la costa. Sols deixen, i per poc temps, la producció de rajoles i fins i tot part d’elles les porten de fora. Ací no en tenen prou per cobrir tot el territori.

La gent que viu a aquests llocs, ha d’anar-se´n a altres. El seu nivell econòmic, agreujat pel tancament de totes les petites indústries que hi havia, no li permet conviure amb els nous pobladors d’alt nivell adquisitiu, vivendes moltíssim més cares i, a resultes de la revalorització consegüent dels béns urbans, impostos increïbles no accessibles per a qui ja viuen ací.

Serà aquets un nou motiu de retorn a l’emigració tan coneguda pels avantpassats, i no tan avantpassats, dels actuals pobladors?.

AQUEST CONTE LI RECORDA ALGUNA COSA CONEGUDA?

AQUEST TERRITORI ÉS UN “REFERENTE DE PROSPERIDAD”?

VOSTÉ TÉ LA PARAULA!!!

PENSE I PARLE!!!!!

gent que s’estima el país